Barcelona World Race 2010

La Barcelona World Race ja és aquí.

La segona edició d'un dels reptes esportius més exigents i interessants és a menys de disset dies d'iniciar-se. Tot i que la sortida serà el proper 31 de desembre a les 12 am GMT -una del migdia hora local-, aquest dissabte 18 (el mateix dia del derbi local de futbol) s'inaugura el village de la regata al Moll Barcelona World Race (Passeig Joan de Borbó/Moll de pescadors, Port de Barcelona) amb una extensa programació d'actes per seguir la regata.

La BWR, organitzada per la Fundació per la Navegació Oceànica, és una competició única: una regata volta al món a dos sense escales i sense assistència. Els quinze equips participants (sis més que a la primera edició) afrontaran en els seus IMOCA 60 un recorregut de 25000 milles nàutiques circumnavegant el planeta d'oest a est deixant a babord els caps de Bona Esperança, Leeuwin i Hornos, i deixar l'Antàrtida a estribord; travessar per les portes naturals dels estrets de Gibraltar i Cook així com respectar les portes de seguretat o de gel definides per l'organització.

L'any 2007 la sortida fou tota una festa ciutadana on Barcelona tornava a obrir-se a la mar i salpar amb les divuit persones que eren dispossades a fer història. Com ens mostra la fotografia de Jean-Marie Liot. No podem oblidar com la ciutat havia sigut seu dels Jocs de la XXV Olimpíada l'any 1992, com havia acollit The Race l'any 2000, o havia celebrat la Festa del Mar dins del Fòrum de les Cultures 2004; tot això era un brou de cultiu perquè nasqués una competició tan especial i màgica com és la BWR.

No podem obviar la tradició marinera de la ciutat de Barcelona (41,23ºN i 2,11E), aquella capital de la Confederació Catalano-Aragonesa que fou una de les ciutats més importants de la Mediterrània, la mar que ha sigut bressol de tantes cultures, i que entre altres fites podríem destacar la constitució del Consolat de Mar. Podríem però, per citar una dada més actual, pensar que el Port de Barcelona és un dels més importants d'Europa i del món; així com els més de 130 anys d'història del Reial Club Nàutic de Barcelona.

Com en l'anterior edició el servei de Programes Educatius del Consorci El Far ha preparat un meravellós Programa Educatiu per seguir la regata des de les escoles i instituts. Per a més informació podeu seguir l'enllaç o adreçar-vos a programaeducatiu@barcelonaworldrace.org.

És per això que la ciutat de Barcelona ha de sentir-se orgullosa d'albergar un esdeveniment ingent com la Barcelona World Race.

Nomenclàtor de Barcelona

Qui més qui menys alguna vegada s'ha preguntat per què un carrer es diu com es diu. O qui decideix que aquella persona mereix ésser reconeguda amb el nom d'un carrer.

Aquesta tasca és realitzada per la Ponència del Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, amb unes normes de funcionament ja estipulades.

Així podem saber que el carrer de l'argenteria rep aquest nom, ja des de 1423, perquè aquest carrer que antigament arribava fins la platja, era ple de botigues d'argenters. També podem saber les altres denominacions que ha rebut al llarg de la història. Ara bé, sembla ésser que les plaques als carrers aparegueren el 1770.

En aquest aspecte podem saber que l'actual Passeig de Sant Joan rep en nom en record a més de l'apòstol del carrer que hi havia junt la Ciutadella, i també dit passeig nou, i que desaparegué al ésser enderrocada aquesta. Emperò, algú recordarà que l'actual parada de metro de Verdaguer que es troba en aquesta via rebé un castrense nom d'infaust record ja que fou un dels criminals que s'aixecà contra la República, que per cert donava nom a aquest passeig durant la dècada dels trenta del passat segle XX.

Doncs resulta que ara s'edita el Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona i ens mostra que algunes de les plaques que veiem en els carrers de la nostra ciutat no diuen tota la veritat. Com explica el propi autor del diccionari, quan l'any 1922 els historiadors que reberen l'encàrrec de l'Ajuntament de descobrir l'origen dels noms dels carrers en alguns casos es trobaren amb carrers amb un sol cognom. Què fer? Cercar-lo a l'enciclopèdia i decidir quin podia ésser el més adient. Ara bé, no sempre es trià el correcte. I aquesta és la novetat de l'obra que ens presenta Jesús Portavella: ha recercat l'origen de tots i cadascun dels carrers i ens els explica en el seu llibre.

Afortunadament, i gràcies a aquesta científica feina de recerca històrica, ara podem afirmar, per exemple que el carrer de Calvet, és dedicat a Maria del Remei Calvet i Sagrera (Barcelona 1848 - 1927). Propietària dels terrenys on es començà a obrir el carrer, per herència del seu marit Salvador Sagués i Quintana, que comprà la finca el 1871. Ignorant aquest fet, el carrer fou dedicat en el nomenclàtor de 1980 a Damàs Calvet i de Budalles (Figueres, Alt Empordà 1836 - Barcelona 1891). Poeta i dramaturg romàntic. Mestre en Gai Saber (1878). Se seguí el criteri de dedicar carrers a personatges, documentats en l'Enciclopèdia, quan no se sabia l'origen del nom.

tal i com ara es diu en el propi nomenclàtor virtual.

Tot i que no sempre foren els errors a principi de segle, durant i després de la dictadura també hi hagué alguns canvis, qui sap si fortuïts, com per exemple el carrer del poeta Cabanyes:

Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, Garraf 1808 - 1833). Poeta preromàntic. El carrer correspon, això no obstant, a Francesc Cabanyes, capità d'una companyia de miquelets que formà part de les tropes catalanes que el 26 de gener de 1641 aconseguiren la victòria de Montjuïc sobre l'exèrcit castellà. El qualificatiu "poeta" s'afegí al nom del "carrer de Cabanyes" l'any 1949, de manera que es va substituir el patriota català que era homenatjat des del segle XIX pel poeta abans esmentat.

No és l'únic cas d'errada a l'hora de triar la personalitat. I tampoc fou aquesta l'única forma d'errada. Una altra fou l'esperit normativitzador català, amb el desconeixement de l'origen del nom del carrer. Així el carrer del Penyal al barri de la Font d'en Fargues era en realitat dedicat al coronel Norberto Peñasco. Més o menys com a Sarrià succeeix amb el carrer de l'Escull, dedicat a la canària ciutat d'Arrecife.

Un altre problema, que no sabem si sempre podria tenir solució, esperem que amb voluntat política podria ésser que sí, són els noms de personatges "poc dignes de tal reconeixement" L'autor cita en una entrevista l'exemple del carrer del Secretari Coloma, que temps ha fou dedicat al poeta Pablo Alsina, i del qual el nomenclàtor diu:

Joan de Coloma (Borja, Aragó 1442 - ? 1515), de pare empordanès. Secretari de Joan II i protonotari de Ferran II. Intervingué en les capitulacions de Santa Fe (1492), que redactà i signà en nom dels monarques, fet que permeté la realització del primer viatge de Colom. Afavorí la creació del Tribunal del Sant Ofici i fou partidari de l'expulsió dels jueus.

Com sempre passa, trobarem noms de carrers que no sempre són del grat de tothom. Així un exemple seria la Plaça d'Antonio López, fundador de la Companyia Transatlàntica, entre d'altres, i gran financer de les obres de la Via Laietana, i que havia iniciat el seu enriquiment amb el tràfic d'esclaus.

En sabeu d'altres carrers que creieu que caldria canviar-los el nom?

Així que ja sabem que tenim una obra molt interessant per passejar pels carrers de la nostra estimada ciutat de Barcelona.

Com apunt final un resum on ens parlen de la tasca de Víctor Balaguer amb el nomenclàtor de l'Eixample.

P.S.: Volem agrair a la Magda Revetllat que fou qui ens informà de la publicació del llibre.

La Mercè

Tothom sap que la Mare de Déu de la Mercè és la patrona de la ciutat de Barcelona. El que tothom potser no sap és que ho és en co-patronatge amb Santa Eulàlia.

Diu la llegenda que en la llunyana nit del 24 de setembre de 1218 la Mare de Déu es va aparèixer de forma simultània al rei en Jaume I, a Sant Pere Nolasc i a Sant Ramon de Penyafort, demanant-los que creessin una orde de monjos dedicats a salvar cristians empresonats pels sarraïns. Així naixeria l'Ordre Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius (Ordo Beatae Mariae Virginis de Mercede), els coneguts com Mercedaris.

Molt temps més tard, l'any 1687 la ciutat comtal era assolada per una terrible plaga de llagosta. Davant tant terribles fets es posà en mans de la intercessió de la Mare de Déu de la Mercè. Quan la plaga acabà, el Consell de la Ciutat va nomenar-la patrona de Barcelona; tot i que no fou ratificada pel papa Pius IX el 1868.

Una vegada declarada oficialment i religiosa com a patrona de la capital catalana en aquesta es començaren a celebrar festes al setembre. Emperò, no fou fins el 1902, i sota l'impuls de Francesc Cambó, que es celebrà una Festa Major que esdevingué model i patró de les festes que es realitzen encara avui en dia al llarg de tot Catalunya. Això fa que sigui referent i especial punt de trobada de la Cultura Popular i Tradicional d'Arrel Catalana.

Així que ara sols manca que des d'aquesta tarda totes les barcelonines i tots els barcelonins gaudim de la nostra festa major d'estiu (que es fa a la tardor). Aquí teniu tota la programació.

Si voleu fer una ullada a les Festes de la Mercè mitjançant els arxius municipals passegeu-vos per aquí.

I per descomptat no oblideu que durant les festes de la Mercè en algun moment plourà: són les llàgrimes de Santa Eulàlia...

Barcelona i jo

Avui la Mercè ens envia un enllaç d'un vídeo que ha fet amb fotografies de Barcelona. Ens comenta que la cançó és Barcelona i jo de Joan Manuel Serrat (un dels seus cantants preferits) i que les fotos són seves, de la Raquel Riba i algunes altres les ha trobades per internet.

Des d'aquí agraïm la seva col·laboració i l'animem, així com també a tots vosaltres, a seguir participant en aquest bloc.

Moltes gràcies Mercè!

Mitgeres poètiques a Barcelona

Les ciutats són ens vius i consegüentment es van modificant de forma més o menys constant. Ara bé, aquesta contínua modificació pot no ésser sempre agradosa. Una mostra d'això són les mitgeres que resten a la vista quan no havia d'ésser així.

El 1986 s'inicià des de l'Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l'Ajuntament de la ciutat un pla, dins del pla Barcelona, posa't guapa! per tractar d'eradicar-les, o si més no, de dignificar-les. S'ha optat per diferents maneres de resoldre el problema, però una ha sigut tractar de dignificar-les amb elements culturals com poden ésser els poemes visuals.

Les parets mitgeres són parets que resten a la vista una vegada acabada l'obra però no essent aquesta la intenció original, esdevenen façanes parets que no ho havien d'ésser degut a canvis ulteriors en alineaments d'edificis, majoritàriament. Moltes havien acabat essent mers murs publicitaris, però la intenció fou, basant-se en la màxima expressada per Oriol Bohigas la millor mitgera és la que no es veu, aconseguir tractar eradicar-les o dignificar-les.

Aquest és el cas de les mitgeres que hi ha a l'alçada de l'escola de la Immaculada Concepció al carrer València 252, entre Rambla de Catalunya i el carrer Balmes. El dia 10 d'abril del 2007 s'inauguraven aquests "noves" mitgeres els poemes visuals Art poètica (costat Besòs) i Camí de la A a la Z (costat Llobregat) dels poetes Josep Maria Junoy i Joan Brossa, respectivament. Aquests dos poemes juguen amb les lletres de l'alfabet i ens recorden la importància de saber aixecar el cap quan caminem per la ciutat i permetre deixar volar la imaginació.

Podem plantejar-nos si Brossa, l'any 1997, s'inspirà, o s'emmirallà en el poema de Junoy de l'any 1916. Sigui com sigui, ara es comuniquen mentre la jovenalla va a escola, o surt d'ella. O potser és, realment, una metàfora de l'inici i el final de la vida, com digueren alguns alumnes del centre durant la seva inauguració segons recollia el diari Avui.

fotografies per Raquel Riba i Raja

Dia de Corpus 2010

Avui és dia de Corpus Christi, un dels tres dijous que, segons deia la cançó, lluïen més que el sol.

Sigui com sigui la festivitat del Corpus ha sigut traslladada a diumenge, tot i que els actes s'inicien en el propi dijous.

Avui sols us deixarem el calendari d'actes a la ciutat i ulteriorment ja en parlarem d'aquesta diada a la nostra ciutat.

Si clickeu damunt les imatges les podreu veure engrandides i llegir el text.

Jocs Florals de Barcelona 2010

El passat dimarts 18 de maig de 2010 es nomenà el guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2010 essent nomenat el Nou Poeta de la Ciutat.

El programa de l'acte, que s'incloïa dins dels actes de la setmana de poesia a Barcelona (Barcelona Poesia) era:

Jocs Florals de Barcelona 2010
A les 19.00 h
Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona (pl. de Sant Jaume)

Lliurament del premi de poesia Jocs Florals de Barcelona 2010.

Amb la lectura dels poemes més destacats publicats l’any 2009 a càrrec dels seus autors, segons la selecció feta per Jaume Aulet a partir del seu Resum poètic de l’any 2009, inclòs en l’anuari dels Jocs Florals que es lliurarà al assistents.

Amb una referència històrica a Joan Maragall en la commemoració del centcinquantenari del seu naixement amb lectura de poemes a càrrec de Jaume C. Pons.

Presenta: Àngels Bassas
Mantenidors: Bartomeu Fiol, Josep Lluch, Joan Navarro, Vinyet Panyella i Pere Antoni Pons

Aquest honor i guardó recaigué en la persona de:

Lluís Roda

per Nadir

Del resum que feren en destacar la seva obra, podríem esmentar:

Escandiré el teu nom perfecte,

Eixalbaré cada màcula intacta,

Perquè el que no ha passat s'esborre

I s'escriga el que hauria d'haver estat.

Calcigaré l'espant i els núvols,

L'horror de no tornar a veure ploure

Junts.

*********************

Per produir-se el nostre Renaixement,

Tu hauries de tornar a ser verge

I jo als teus braços xiquet.

Voldríem des d'aquesta bitàcola esmentar els poetes Pau Vadell per la interpretació del seu poema Temps d'incertesa, dels seleccionats del 2009, així com a la declamadora i poetessa Blanca Llum Vidal per la seva interpretació del poema La fi d'en Serrallonga de Maragall.

Si ens centrem en la imatge dels Jocs Florals podríem afirmar, com es diu a la pàgina oficial:

Els Jocs Florals de Barcelona constitueixen un concurs literari de primera magnitud. D’orígens remots en l’edat mitjana, al segle xiv, ens arriben a nosaltres com a herència directa del segle xix, en restaurar-se l’any 1859 gràcies a la iniciativa de dos escriptors entusiastes, Antoni Bofarull i Víctor Balaguer. Al llarg d’una dilatada història, marcada per un fructuós exili per terres europees i americanes entre 1940 i 1970, els Jocs Florals de Barcelona han estat i continuen sent una eina cultural fonamental per estimular la creativitat poètica, fer una contribució valuosa a la construcció del cànon literari de la poesia catalana moderna i contemporània, i ajudar a divulgar el gust per la poesia entre el públic lector. La celebració dels 150 anys dels Jocs Florals de Barcelona l’any 2009 ha representat l’expressió de la voluntat de donar continuïtat i implicació en la cultura del nostre temps d’aquest certamen medieval que l’Ajuntament de Barcelona va recuperar a la Renaixença.

L’any 2006 els Jocs Florals van demostrar novament la seva capacitat de reacció i la seva ferma voluntat de renovació i d’adaptació al món d’avui, en consolidar el premi en un únic guardó sense finalistes, que ara es diu Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona. Aquesta millora té tres efectes importants: l’aposta artística del jurat és més contundent; es concentra tot l’esforç de promoció i divulgació del premi en una sola obra, i la dotació econòmica del premi és més substanciosa. A més, la cerimònia de lliurament s’ha convertit en una autèntica festa de la poesia que destaca perquè assenyala els grans llibres de poesia publicats l’any anterior, recorda fets de la història literària vinculats als Jocs Florals i celebra l’obra guanyadora i el nomenament del nou Poeta de la Ciutat. Durant un any, des del moment que guanya el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona fins al moment que cedeix el lloc al guanyador següent, el Poeta de la Ciutat canalitza la seva sensibilitat i la seva creativitat cap a la ciutat de Barcelona amb la seva presència en diferents activitats relacionades amb la poesia i el món de la poesia.

Per tractar d'aprofundir una mica més en la importància d'aquests Jocs Florals podríem ajudar-nos del text d'Isidor Cònsul que ens fou entregat en el llibre de l'acte i que era una ponència preparada per ésser llegida com a commemoració dels 150 anys dels Jocs Florals, titulada Dels Jocs Florals a la Fira de Frankfurt, 1859-2009.

El primer diumenge de maig de 1859, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, Víctor Balaguer va adreçar-se als joves poetes catalans encoratjant-los que els Jocs Florals fossin "lo vostre desperta ferro. Tal volta entre vosaltres s'oculta lo Virgili de l'esdevenidor, ara que Lamartine ha descobert en Provença l'Homer del present". Abans els havia recordat que aquells primers Jocs Florals de la restauració no celebraven, "no, la mort de la llengua [...]. No, mil voltes, no. La llengua i al poesia d'un pais no són mortes, qual al primer anunci" d'un certamen literari com aquest, "trenta-nou poetes se presenten a disputar-se lo llor de la victòria i l'honra de la derrota".

I el seu text ens glosa cent cinquanta anys d'història d'un esdeveniment que ha sigut i és un acte d'amor a la nació, amb tot el que això comporta. Tal i com deia el president dels mantenidors:

(...)

Perquè, essencialment, una nació

és, sobretot, un fet cultural.

Per descomptat, tenir Estat

por ajudar molt. Però no ho oblidem:

una nació, pel fet de no tenir Estat,

no deixa d'esser una nació.

Bartomeu Fiol

És per això i pel fet d'ésser la nació que és, que els Jocs Florals de Barcelona simbolitzen i representen la història de la nació catalana. Del seu despertar i del seu desig d'ésser, de tornar-ho a ésser, un punt referencial al món. És part de la seva lluita com fet cultural nacional i del seu esdevenir tractant de recuperar les llibertats manllevades i aconseguint que la cultura sigui el millor exemple del que un poble pot aportar a la humanitat.

Tornant a Cònsul:

Es miri com es vulgui ha estat un viatge d'èxit: de gairebé no res a la normalitat, en cent cinquanta anys. Una mena de miracle que, des de la meva perspectiva, va començar el primer diumenge de maig de 1859 quan, al Saló de Cent, Víctor Balaguer buscava entre el jovent català "lo Virgili de l'esdevenidor i que els Jocs Florals fossin lo vostre desperta ferro". Tal com els veig, els ingredients del miracle són, enllà del pas del temps i d'un amor profund a les arrels de la terra i de la llengua, una enorme capacitat d'il·lusió, tossuderia i tenacitat, la voluntat de ser i de resistir, l'esforç de no aïllar-se dins de la pròpia closca i de caminar en paral·lel amb les altres literatures. I, sobretot, practicar l'excel·lència com a virtut literària.