Jocs Florals de Barcelona 2010

El passat dimarts 18 de maig de 2010 es nomenà el guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2010 essent nomenat el Nou Poeta de la Ciutat.

El programa de l'acte, que s'incloïa dins dels actes de la setmana de poesia a Barcelona (Barcelona Poesia) era:

Jocs Florals de Barcelona 2010
A les 19.00 h
Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona (pl. de Sant Jaume)

Lliurament del premi de poesia Jocs Florals de Barcelona 2010.

Amb la lectura dels poemes més destacats publicats l’any 2009 a càrrec dels seus autors, segons la selecció feta per Jaume Aulet a partir del seu Resum poètic de l’any 2009, inclòs en l’anuari dels Jocs Florals que es lliurarà al assistents.

Amb una referència històrica a Joan Maragall en la commemoració del centcinquantenari del seu naixement amb lectura de poemes a càrrec de Jaume C. Pons.

Presenta: Àngels Bassas
Mantenidors: Bartomeu Fiol, Josep Lluch, Joan Navarro, Vinyet Panyella i Pere Antoni Pons

Aquest honor i guardó recaigué en la persona de:

Lluís Roda

per Nadir

Del resum que feren en destacar la seva obra, podríem esmentar:

Escandiré el teu nom perfecte,

Eixalbaré cada màcula intacta,

Perquè el que no ha passat s'esborre

I s'escriga el que hauria d'haver estat.

Calcigaré l'espant i els núvols,

L'horror de no tornar a veure ploure

Junts.

*********************

Per produir-se el nostre Renaixement,

Tu hauries de tornar a ser verge

I jo als teus braços xiquet.

Voldríem des d'aquesta bitàcola esmentar els poetes Pau Vadell per la interpretació del seu poema Temps d'incertesa, dels seleccionats del 2009, així com a la declamadora i poetessa Blanca Llum Vidal per la seva interpretació del poema La fi d'en Serrallonga de Maragall.

Si ens centrem en la imatge dels Jocs Florals podríem afirmar, com es diu a la pàgina oficial:

Els Jocs Florals de Barcelona constitueixen un concurs literari de primera magnitud. D’orígens remots en l’edat mitjana, al segle xiv, ens arriben a nosaltres com a herència directa del segle xix, en restaurar-se l’any 1859 gràcies a la iniciativa de dos escriptors entusiastes, Antoni Bofarull i Víctor Balaguer. Al llarg d’una dilatada història, marcada per un fructuós exili per terres europees i americanes entre 1940 i 1970, els Jocs Florals de Barcelona han estat i continuen sent una eina cultural fonamental per estimular la creativitat poètica, fer una contribució valuosa a la construcció del cànon literari de la poesia catalana moderna i contemporània, i ajudar a divulgar el gust per la poesia entre el públic lector. La celebració dels 150 anys dels Jocs Florals de Barcelona l’any 2009 ha representat l’expressió de la voluntat de donar continuïtat i implicació en la cultura del nostre temps d’aquest certamen medieval que l’Ajuntament de Barcelona va recuperar a la Renaixença.

L’any 2006 els Jocs Florals van demostrar novament la seva capacitat de reacció i la seva ferma voluntat de renovació i d’adaptació al món d’avui, en consolidar el premi en un únic guardó sense finalistes, que ara es diu Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona. Aquesta millora té tres efectes importants: l’aposta artística del jurat és més contundent; es concentra tot l’esforç de promoció i divulgació del premi en una sola obra, i la dotació econòmica del premi és més substanciosa. A més, la cerimònia de lliurament s’ha convertit en una autèntica festa de la poesia que destaca perquè assenyala els grans llibres de poesia publicats l’any anterior, recorda fets de la història literària vinculats als Jocs Florals i celebra l’obra guanyadora i el nomenament del nou Poeta de la Ciutat. Durant un any, des del moment que guanya el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona fins al moment que cedeix el lloc al guanyador següent, el Poeta de la Ciutat canalitza la seva sensibilitat i la seva creativitat cap a la ciutat de Barcelona amb la seva presència en diferents activitats relacionades amb la poesia i el món de la poesia.

Per tractar d'aprofundir una mica més en la importància d'aquests Jocs Florals podríem ajudar-nos del text d'Isidor Cònsul que ens fou entregat en el llibre de l'acte i que era una ponència preparada per ésser llegida com a commemoració dels 150 anys dels Jocs Florals, titulada Dels Jocs Florals a la Fira de Frankfurt, 1859-2009.

El primer diumenge de maig de 1859, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, Víctor Balaguer va adreçar-se als joves poetes catalans encoratjant-los que els Jocs Florals fossin "lo vostre desperta ferro. Tal volta entre vosaltres s'oculta lo Virgili de l'esdevenidor, ara que Lamartine ha descobert en Provença l'Homer del present". Abans els havia recordat que aquells primers Jocs Florals de la restauració no celebraven, "no, la mort de la llengua [...]. No, mil voltes, no. La llengua i al poesia d'un pais no són mortes, qual al primer anunci" d'un certamen literari com aquest, "trenta-nou poetes se presenten a disputar-se lo llor de la victòria i l'honra de la derrota".

I el seu text ens glosa cent cinquanta anys d'història d'un esdeveniment que ha sigut i és un acte d'amor a la nació, amb tot el que això comporta. Tal i com deia el president dels mantenidors:

(...)

Perquè, essencialment, una nació

és, sobretot, un fet cultural.

Per descomptat, tenir Estat

por ajudar molt. Però no ho oblidem:

una nació, pel fet de no tenir Estat,

no deixa d'esser una nació.

Bartomeu Fiol

És per això i pel fet d'ésser la nació que és, que els Jocs Florals de Barcelona simbolitzen i representen la història de la nació catalana. Del seu despertar i del seu desig d'ésser, de tornar-ho a ésser, un punt referencial al món. És part de la seva lluita com fet cultural nacional i del seu esdevenir tractant de recuperar les llibertats manllevades i aconseguint que la cultura sigui el millor exemple del que un poble pot aportar a la humanitat.

Tornant a Cònsul:

Es miri com es vulgui ha estat un viatge d'èxit: de gairebé no res a la normalitat, en cent cinquanta anys. Una mena de miracle que, des de la meva perspectiva, va començar el primer diumenge de maig de 1859 quan, al Saló de Cent, Víctor Balaguer buscava entre el jovent català "lo Virgili de l'esdevenidor i que els Jocs Florals fossin lo vostre desperta ferro". Tal com els veig, els ingredients del miracle són, enllà del pas del temps i d'un amor profund a les arrels de la terra i de la llengua, una enorme capacitat d'il·lusió, tossuderia i tenacitat, la voluntat de ser i de resistir, l'esforç de no aïllar-se dins de la pròpia closca i de caminar en paral·lel amb les altres literatures. I, sobretot, practicar l'excel·lència com a virtut literària.

l'avinguda Diagonal

Escriu Alexandre Cirici en una molt interessant obra, il·lustrada per Aurora Altisent, intitulada La Barcelona tendra que La ciutat és un canvi constant. La vida feta de naixements i de morts que s'encavalquen. Quelcom que cau i que s'aixeca. La construcció, que fa niu a les runes.

Durant la setmana passada el realitzà el referèndum respecte la possible remodelació de l'avinguda Diagonal. Des d'aquesta bitàcola no farem cap valoració respecte el resultat i les opcions (aquí trobareu la informació institucional de la consulta).

L'avinguda Diagonal fou concebuda per Ildefons Cerdà com el carrer ample més important de l'Eixample barceloní; però si veiem el que és avui en dia podem comprovar que aquesta és una de les grans artèries del trànsit rodat de la nostra ciutat, i per extensió de les seves rodalies. Aquesta gran avinguda que discorre de sud-oest cap a nord-est s'encreua amb les altres tres grans avingudes projectades per Cerdà, la Meridiana i la Gran Via de les Corts Catalanes, a la plaça de les Glòries Catalanes, pensat com a centre de la ciutat allunyat del nucli històric.

Aquesta Gran Via Diagonal, com fou nomenada en 1865, ha tingut diferents noms dels quals ens agradaria destacar els de Nacionalitat Catalana i el de Catorze d'Abril (ambdós apareixen en castellà en el nomenclàtor) i travessa la meitat dels districtes de la ciutat comtal: Eixample, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia i Sant Martí. Avui en dia és una vas de comunicació que talla la ciutat en dos:

Des del la frontera amb el terme municipal amb Esplugues del Llobregat fins a la mar Mediterrània, a la zona del Besòs, que dota de llum la ciutat és el carrer amb onze kilòmetres més llarg de Barcelona. I en aquest llarg recorregut hom pot trobar des de grans joies escultòriques fins percebre com les grans avingudes en les ciutats occidentals acaben essent aparador per les grans marques comercials.

Si volem fer un llistat d'edificis emblemàtics potser el més destacat seria la Casa Terrades de Puig i Cadafalch, la més coneguda com a Casa de les Punxes. També són seves la Casa del Baró de Quadras, actual seu de la Casa Àsia i la Casa actual seu de la Diputaació Serra. Emperò, també cal citar l'Església del Carme, el Palau Pérez Samanillo, seu del Círculo Ecuestre, la Casa Comalat, i per decomptat el Palau Reial de Pedralbes amb els seus jardins i a la zona de Glòries un dels símbols de la nova Barcelona, la Torre Agbar de Jean Nouvel.

A la Diagonal, el bateig pel propi Cerdà fou respectat per Víctor Balaguer qui batejà oficialment els carrers de l'Eixample, podem observar tres zones clarament diferenciades que coincideixen amb tres fases de construcció diferenciats. L'obra s'inicià amb un petit tram entre Pau Claris i Passeig de Gràcia.

A partir dels anys 20, amb la construcció d'un palau pel rei i posteriorment, als anys 50, amb l'embranzida de la Zona Universitària, la zona SO de l'avinguda quedava confeccionada. La secció NE, des de la plaça de les Glòries necessità esperar a l'embranzida olímpica i les ulteriors revifalles, o intents, per arribar a la seva sortida marítima. Entre les places Macià i Glòries resta la zona més emblemàtica de la mateixa.

Cal destacar entre els fets importants de la seva història l'obertura definitiva de la zona de Palau Reial fins la carretera a Esplugues gràcies a l'empenta de Joaquim Molins Figueras, president de la Penya Rhin que ja havia organitzat curses de cotxes a Monjuïc; aconseguint-se així que la Diagonal deixés d'ésser un cul-de-sac.

I fins i tot esdevingué la zona moderna de passeig, cap als anys cinquanta, fent franca competència al Passeig de Gràcia; però, això canvià radicalment i acabà convertint-se en un carrer on és francament difícil passejar.

Ara és difícil saber quin serà el futur d'aquest emblema de la ciutat de Barcelona, el que no es pot negar és que ara per ara és un dels seus símbols, amb tots el que això implica.

Sigui com sigui no podem no tenir presents les paraules del gran Pere Calders:

La Diagonal es nuestra expresión peculiar de un fenómeno que he observado en otras grandes ciudades de Europa y América. Se trata de una avenida ancha, con dignidad y cierta belleza, en la que todo parece pensado para que se pueda pasear cómodamente a pie o a caballo. Lo que ocurre es que los barceloneses han decidido (supongo que tácitamente, sin asambleas previas) que prefieren estirar las piernas por otros lugares de más afluencia humana, más pintorescos. A ello contribuye el hecho de que la Diagonal es la vía rápida para salir de la ciudad, el enlace entre las autopistas de levante y de poniente.

P.S.: crèdit de la fotografia: recercaenaccio.cat

P.S.II: no podem obviar ni oblidar que durant molt de temps aquesta avinguda serví per anomenar els rivals futbolístics com "els de l'altre costat de la Diagonal".

P.S.III: un conjunt d'articles molt interessants al voltant d'aquesta emblemàtica avinguda els podeu trobar al número 56 (juliol-setembre de 2001) de Barceolna Metròpolis Mediterrània): aquí