Barcelona World Race 2010

La Barcelona World Race ja és aquí.

La segona edició d'un dels reptes esportius més exigents i interessants és a menys de disset dies d'iniciar-se. Tot i que la sortida serà el proper 31 de desembre a les 12 am GMT -una del migdia hora local-, aquest dissabte 18 (el mateix dia del derbi local de futbol) s'inaugura el village de la regata al Moll Barcelona World Race (Passeig Joan de Borbó/Moll de pescadors, Port de Barcelona) amb una extensa programació d'actes per seguir la regata.

La BWR, organitzada per la Fundació per la Navegació Oceànica, és una competició única: una regata volta al món a dos sense escales i sense assistència. Els quinze equips participants (sis més que a la primera edició) afrontaran en els seus IMOCA 60 un recorregut de 25000 milles nàutiques circumnavegant el planeta d'oest a est deixant a babord els caps de Bona Esperança, Leeuwin i Hornos, i deixar l'Antàrtida a estribord; travessar per les portes naturals dels estrets de Gibraltar i Cook així com respectar les portes de seguretat o de gel definides per l'organització.

L'any 2007 la sortida fou tota una festa ciutadana on Barcelona tornava a obrir-se a la mar i salpar amb les divuit persones que eren dispossades a fer història. Com ens mostra la fotografia de Jean-Marie Liot. No podem oblidar com la ciutat havia sigut seu dels Jocs de la XXV Olimpíada l'any 1992, com havia acollit The Race l'any 2000, o havia celebrat la Festa del Mar dins del Fòrum de les Cultures 2004; tot això era un brou de cultiu perquè nasqués una competició tan especial i màgica com és la BWR.

No podem obviar la tradició marinera de la ciutat de Barcelona (41,23ºN i 2,11E), aquella capital de la Confederació Catalano-Aragonesa que fou una de les ciutats més importants de la Mediterrània, la mar que ha sigut bressol de tantes cultures, i que entre altres fites podríem destacar la constitució del Consolat de Mar. Podríem però, per citar una dada més actual, pensar que el Port de Barcelona és un dels més importants d'Europa i del món; així com els més de 130 anys d'història del Reial Club Nàutic de Barcelona.

Com en l'anterior edició el servei de Programes Educatius del Consorci El Far ha preparat un meravellós Programa Educatiu per seguir la regata des de les escoles i instituts. Per a més informació podeu seguir l'enllaç o adreçar-vos a programaeducatiu@barcelonaworldrace.org.

És per això que la ciutat de Barcelona ha de sentir-se orgullosa d'albergar un esdeveniment ingent com la Barcelona World Race.

Nomenclàtor de Barcelona

Qui més qui menys alguna vegada s'ha preguntat per què un carrer es diu com es diu. O qui decideix que aquella persona mereix ésser reconeguda amb el nom d'un carrer.

Aquesta tasca és realitzada per la Ponència del Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, amb unes normes de funcionament ja estipulades.

Així podem saber que el carrer de l'argenteria rep aquest nom, ja des de 1423, perquè aquest carrer que antigament arribava fins la platja, era ple de botigues d'argenters. També podem saber les altres denominacions que ha rebut al llarg de la història. Ara bé, sembla ésser que les plaques als carrers aparegueren el 1770.

En aquest aspecte podem saber que l'actual Passeig de Sant Joan rep en nom en record a més de l'apòstol del carrer que hi havia junt la Ciutadella, i també dit passeig nou, i que desaparegué al ésser enderrocada aquesta. Emperò, algú recordarà que l'actual parada de metro de Verdaguer que es troba en aquesta via rebé un castrense nom d'infaust record ja que fou un dels criminals que s'aixecà contra la República, que per cert donava nom a aquest passeig durant la dècada dels trenta del passat segle XX.

Doncs resulta que ara s'edita el Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona i ens mostra que algunes de les plaques que veiem en els carrers de la nostra ciutat no diuen tota la veritat. Com explica el propi autor del diccionari, quan l'any 1922 els historiadors que reberen l'encàrrec de l'Ajuntament de descobrir l'origen dels noms dels carrers en alguns casos es trobaren amb carrers amb un sol cognom. Què fer? Cercar-lo a l'enciclopèdia i decidir quin podia ésser el més adient. Ara bé, no sempre es trià el correcte. I aquesta és la novetat de l'obra que ens presenta Jesús Portavella: ha recercat l'origen de tots i cadascun dels carrers i ens els explica en el seu llibre.

Afortunadament, i gràcies a aquesta científica feina de recerca històrica, ara podem afirmar, per exemple que el carrer de Calvet, és dedicat a Maria del Remei Calvet i Sagrera (Barcelona 1848 - 1927). Propietària dels terrenys on es començà a obrir el carrer, per herència del seu marit Salvador Sagués i Quintana, que comprà la finca el 1871. Ignorant aquest fet, el carrer fou dedicat en el nomenclàtor de 1980 a Damàs Calvet i de Budalles (Figueres, Alt Empordà 1836 - Barcelona 1891). Poeta i dramaturg romàntic. Mestre en Gai Saber (1878). Se seguí el criteri de dedicar carrers a personatges, documentats en l'Enciclopèdia, quan no se sabia l'origen del nom.

tal i com ara es diu en el propi nomenclàtor virtual.

Tot i que no sempre foren els errors a principi de segle, durant i després de la dictadura també hi hagué alguns canvis, qui sap si fortuïts, com per exemple el carrer del poeta Cabanyes:

Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, Garraf 1808 - 1833). Poeta preromàntic. El carrer correspon, això no obstant, a Francesc Cabanyes, capità d'una companyia de miquelets que formà part de les tropes catalanes que el 26 de gener de 1641 aconseguiren la victòria de Montjuïc sobre l'exèrcit castellà. El qualificatiu "poeta" s'afegí al nom del "carrer de Cabanyes" l'any 1949, de manera que es va substituir el patriota català que era homenatjat des del segle XIX pel poeta abans esmentat.

No és l'únic cas d'errada a l'hora de triar la personalitat. I tampoc fou aquesta l'única forma d'errada. Una altra fou l'esperit normativitzador català, amb el desconeixement de l'origen del nom del carrer. Així el carrer del Penyal al barri de la Font d'en Fargues era en realitat dedicat al coronel Norberto Peñasco. Més o menys com a Sarrià succeeix amb el carrer de l'Escull, dedicat a la canària ciutat d'Arrecife.

Un altre problema, que no sabem si sempre podria tenir solució, esperem que amb voluntat política podria ésser que sí, són els noms de personatges "poc dignes de tal reconeixement" L'autor cita en una entrevista l'exemple del carrer del Secretari Coloma, que temps ha fou dedicat al poeta Pablo Alsina, i del qual el nomenclàtor diu:

Joan de Coloma (Borja, Aragó 1442 - ? 1515), de pare empordanès. Secretari de Joan II i protonotari de Ferran II. Intervingué en les capitulacions de Santa Fe (1492), que redactà i signà en nom dels monarques, fet que permeté la realització del primer viatge de Colom. Afavorí la creació del Tribunal del Sant Ofici i fou partidari de l'expulsió dels jueus.

Com sempre passa, trobarem noms de carrers que no sempre són del grat de tothom. Així un exemple seria la Plaça d'Antonio López, fundador de la Companyia Transatlàntica, entre d'altres, i gran financer de les obres de la Via Laietana, i que havia iniciat el seu enriquiment amb el tràfic d'esclaus.

En sabeu d'altres carrers que creieu que caldria canviar-los el nom?

Així que ja sabem que tenim una obra molt interessant per passejar pels carrers de la nostra estimada ciutat de Barcelona.

Com apunt final un resum on ens parlen de la tasca de Víctor Balaguer amb el nomenclàtor de l'Eixample.

P.S.: Volem agrair a la Magda Revetllat que fou qui ens informà de la publicació del llibre.

La Mercè

Tothom sap que la Mare de Déu de la Mercè és la patrona de la ciutat de Barcelona. El que tothom potser no sap és que ho és en co-patronatge amb Santa Eulàlia.

Diu la llegenda que en la llunyana nit del 24 de setembre de 1218 la Mare de Déu es va aparèixer de forma simultània al rei en Jaume I, a Sant Pere Nolasc i a Sant Ramon de Penyafort, demanant-los que creessin una orde de monjos dedicats a salvar cristians empresonats pels sarraïns. Així naixeria l'Ordre Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius (Ordo Beatae Mariae Virginis de Mercede), els coneguts com Mercedaris.

Molt temps més tard, l'any 1687 la ciutat comtal era assolada per una terrible plaga de llagosta. Davant tant terribles fets es posà en mans de la intercessió de la Mare de Déu de la Mercè. Quan la plaga acabà, el Consell de la Ciutat va nomenar-la patrona de Barcelona; tot i que no fou ratificada pel papa Pius IX el 1868.

Una vegada declarada oficialment i religiosa com a patrona de la capital catalana en aquesta es començaren a celebrar festes al setembre. Emperò, no fou fins el 1902, i sota l'impuls de Francesc Cambó, que es celebrà una Festa Major que esdevingué model i patró de les festes que es realitzen encara avui en dia al llarg de tot Catalunya. Això fa que sigui referent i especial punt de trobada de la Cultura Popular i Tradicional d'Arrel Catalana.

Així que ara sols manca que des d'aquesta tarda totes les barcelonines i tots els barcelonins gaudim de la nostra festa major d'estiu (que es fa a la tardor). Aquí teniu tota la programació.

Si voleu fer una ullada a les Festes de la Mercè mitjançant els arxius municipals passegeu-vos per aquí.

I per descomptat no oblideu que durant les festes de la Mercè en algun moment plourà: són les llàgrimes de Santa Eulàlia...

Barcelona i jo

Avui la Mercè ens envia un enllaç d'un vídeo que ha fet amb fotografies de Barcelona. Ens comenta que la cançó és Barcelona i jo de Joan Manuel Serrat (un dels seus cantants preferits) i que les fotos són seves, de la Raquel Riba i algunes altres les ha trobades per internet.

Des d'aquí agraïm la seva col·laboració i l'animem, així com també a tots vosaltres, a seguir participant en aquest bloc.

Moltes gràcies Mercè!

Mitgeres poètiques a Barcelona

Les ciutats són ens vius i consegüentment es van modificant de forma més o menys constant. Ara bé, aquesta contínua modificació pot no ésser sempre agradosa. Una mostra d'això són les mitgeres que resten a la vista quan no havia d'ésser així.

El 1986 s'inicià des de l'Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l'Ajuntament de la ciutat un pla, dins del pla Barcelona, posa't guapa! per tractar d'eradicar-les, o si més no, de dignificar-les. S'ha optat per diferents maneres de resoldre el problema, però una ha sigut tractar de dignificar-les amb elements culturals com poden ésser els poemes visuals.

Les parets mitgeres són parets que resten a la vista una vegada acabada l'obra però no essent aquesta la intenció original, esdevenen façanes parets que no ho havien d'ésser degut a canvis ulteriors en alineaments d'edificis, majoritàriament. Moltes havien acabat essent mers murs publicitaris, però la intenció fou, basant-se en la màxima expressada per Oriol Bohigas la millor mitgera és la que no es veu, aconseguir tractar eradicar-les o dignificar-les.

Aquest és el cas de les mitgeres que hi ha a l'alçada de l'escola de la Immaculada Concepció al carrer València 252, entre Rambla de Catalunya i el carrer Balmes. El dia 10 d'abril del 2007 s'inauguraven aquests "noves" mitgeres els poemes visuals Art poètica (costat Besòs) i Camí de la A a la Z (costat Llobregat) dels poetes Josep Maria Junoy i Joan Brossa, respectivament. Aquests dos poemes juguen amb les lletres de l'alfabet i ens recorden la importància de saber aixecar el cap quan caminem per la ciutat i permetre deixar volar la imaginació.

Podem plantejar-nos si Brossa, l'any 1997, s'inspirà, o s'emmirallà en el poema de Junoy de l'any 1916. Sigui com sigui, ara es comuniquen mentre la jovenalla va a escola, o surt d'ella. O potser és, realment, una metàfora de l'inici i el final de la vida, com digueren alguns alumnes del centre durant la seva inauguració segons recollia el diari Avui.

fotografies per Raquel Riba i Raja

Dia de Corpus 2010

Avui és dia de Corpus Christi, un dels tres dijous que, segons deia la cançó, lluïen més que el sol.

Sigui com sigui la festivitat del Corpus ha sigut traslladada a diumenge, tot i que els actes s'inicien en el propi dijous.

Avui sols us deixarem el calendari d'actes a la ciutat i ulteriorment ja en parlarem d'aquesta diada a la nostra ciutat.

Si clickeu damunt les imatges les podreu veure engrandides i llegir el text.

Jocs Florals de Barcelona 2010

El passat dimarts 18 de maig de 2010 es nomenà el guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2010 essent nomenat el Nou Poeta de la Ciutat.

El programa de l'acte, que s'incloïa dins dels actes de la setmana de poesia a Barcelona (Barcelona Poesia) era:

Jocs Florals de Barcelona 2010
A les 19.00 h
Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona (pl. de Sant Jaume)

Lliurament del premi de poesia Jocs Florals de Barcelona 2010.

Amb la lectura dels poemes més destacats publicats l’any 2009 a càrrec dels seus autors, segons la selecció feta per Jaume Aulet a partir del seu Resum poètic de l’any 2009, inclòs en l’anuari dels Jocs Florals que es lliurarà al assistents.

Amb una referència històrica a Joan Maragall en la commemoració del centcinquantenari del seu naixement amb lectura de poemes a càrrec de Jaume C. Pons.

Presenta: Àngels Bassas
Mantenidors: Bartomeu Fiol, Josep Lluch, Joan Navarro, Vinyet Panyella i Pere Antoni Pons

Aquest honor i guardó recaigué en la persona de:

Lluís Roda

per Nadir

Del resum que feren en destacar la seva obra, podríem esmentar:

Escandiré el teu nom perfecte,

Eixalbaré cada màcula intacta,

Perquè el que no ha passat s'esborre

I s'escriga el que hauria d'haver estat.

Calcigaré l'espant i els núvols,

L'horror de no tornar a veure ploure

Junts.

*********************

Per produir-se el nostre Renaixement,

Tu hauries de tornar a ser verge

I jo als teus braços xiquet.

Voldríem des d'aquesta bitàcola esmentar els poetes Pau Vadell per la interpretació del seu poema Temps d'incertesa, dels seleccionats del 2009, així com a la declamadora i poetessa Blanca Llum Vidal per la seva interpretació del poema La fi d'en Serrallonga de Maragall.

Si ens centrem en la imatge dels Jocs Florals podríem afirmar, com es diu a la pàgina oficial:

Els Jocs Florals de Barcelona constitueixen un concurs literari de primera magnitud. D’orígens remots en l’edat mitjana, al segle xiv, ens arriben a nosaltres com a herència directa del segle xix, en restaurar-se l’any 1859 gràcies a la iniciativa de dos escriptors entusiastes, Antoni Bofarull i Víctor Balaguer. Al llarg d’una dilatada història, marcada per un fructuós exili per terres europees i americanes entre 1940 i 1970, els Jocs Florals de Barcelona han estat i continuen sent una eina cultural fonamental per estimular la creativitat poètica, fer una contribució valuosa a la construcció del cànon literari de la poesia catalana moderna i contemporània, i ajudar a divulgar el gust per la poesia entre el públic lector. La celebració dels 150 anys dels Jocs Florals de Barcelona l’any 2009 ha representat l’expressió de la voluntat de donar continuïtat i implicació en la cultura del nostre temps d’aquest certamen medieval que l’Ajuntament de Barcelona va recuperar a la Renaixença.

L’any 2006 els Jocs Florals van demostrar novament la seva capacitat de reacció i la seva ferma voluntat de renovació i d’adaptació al món d’avui, en consolidar el premi en un únic guardó sense finalistes, que ara es diu Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona. Aquesta millora té tres efectes importants: l’aposta artística del jurat és més contundent; es concentra tot l’esforç de promoció i divulgació del premi en una sola obra, i la dotació econòmica del premi és més substanciosa. A més, la cerimònia de lliurament s’ha convertit en una autèntica festa de la poesia que destaca perquè assenyala els grans llibres de poesia publicats l’any anterior, recorda fets de la història literària vinculats als Jocs Florals i celebra l’obra guanyadora i el nomenament del nou Poeta de la Ciutat. Durant un any, des del moment que guanya el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona fins al moment que cedeix el lloc al guanyador següent, el Poeta de la Ciutat canalitza la seva sensibilitat i la seva creativitat cap a la ciutat de Barcelona amb la seva presència en diferents activitats relacionades amb la poesia i el món de la poesia.

Per tractar d'aprofundir una mica més en la importància d'aquests Jocs Florals podríem ajudar-nos del text d'Isidor Cònsul que ens fou entregat en el llibre de l'acte i que era una ponència preparada per ésser llegida com a commemoració dels 150 anys dels Jocs Florals, titulada Dels Jocs Florals a la Fira de Frankfurt, 1859-2009.

El primer diumenge de maig de 1859, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, Víctor Balaguer va adreçar-se als joves poetes catalans encoratjant-los que els Jocs Florals fossin "lo vostre desperta ferro. Tal volta entre vosaltres s'oculta lo Virgili de l'esdevenidor, ara que Lamartine ha descobert en Provença l'Homer del present". Abans els havia recordat que aquells primers Jocs Florals de la restauració no celebraven, "no, la mort de la llengua [...]. No, mil voltes, no. La llengua i al poesia d'un pais no són mortes, qual al primer anunci" d'un certamen literari com aquest, "trenta-nou poetes se presenten a disputar-se lo llor de la victòria i l'honra de la derrota".

I el seu text ens glosa cent cinquanta anys d'història d'un esdeveniment que ha sigut i és un acte d'amor a la nació, amb tot el que això comporta. Tal i com deia el president dels mantenidors:

(...)

Perquè, essencialment, una nació

és, sobretot, un fet cultural.

Per descomptat, tenir Estat

por ajudar molt. Però no ho oblidem:

una nació, pel fet de no tenir Estat,

no deixa d'esser una nació.

Bartomeu Fiol

És per això i pel fet d'ésser la nació que és, que els Jocs Florals de Barcelona simbolitzen i representen la història de la nació catalana. Del seu despertar i del seu desig d'ésser, de tornar-ho a ésser, un punt referencial al món. És part de la seva lluita com fet cultural nacional i del seu esdevenir tractant de recuperar les llibertats manllevades i aconseguint que la cultura sigui el millor exemple del que un poble pot aportar a la humanitat.

Tornant a Cònsul:

Es miri com es vulgui ha estat un viatge d'èxit: de gairebé no res a la normalitat, en cent cinquanta anys. Una mena de miracle que, des de la meva perspectiva, va començar el primer diumenge de maig de 1859 quan, al Saló de Cent, Víctor Balaguer buscava entre el jovent català "lo Virgili de l'esdevenidor i que els Jocs Florals fossin lo vostre desperta ferro". Tal com els veig, els ingredients del miracle són, enllà del pas del temps i d'un amor profund a les arrels de la terra i de la llengua, una enorme capacitat d'il·lusió, tossuderia i tenacitat, la voluntat de ser i de resistir, l'esforç de no aïllar-se dins de la pròpia closca i de caminar en paral·lel amb les altres literatures. I, sobretot, practicar l'excel·lència com a virtut literària.

l'avinguda Diagonal

Escriu Alexandre Cirici en una molt interessant obra, il·lustrada per Aurora Altisent, intitulada La Barcelona tendra que La ciutat és un canvi constant. La vida feta de naixements i de morts que s'encavalquen. Quelcom que cau i que s'aixeca. La construcció, que fa niu a les runes.

Durant la setmana passada el realitzà el referèndum respecte la possible remodelació de l'avinguda Diagonal. Des d'aquesta bitàcola no farem cap valoració respecte el resultat i les opcions (aquí trobareu la informació institucional de la consulta).

L'avinguda Diagonal fou concebuda per Ildefons Cerdà com el carrer ample més important de l'Eixample barceloní; però si veiem el que és avui en dia podem comprovar que aquesta és una de les grans artèries del trànsit rodat de la nostra ciutat, i per extensió de les seves rodalies. Aquesta gran avinguda que discorre de sud-oest cap a nord-est s'encreua amb les altres tres grans avingudes projectades per Cerdà, la Meridiana i la Gran Via de les Corts Catalanes, a la plaça de les Glòries Catalanes, pensat com a centre de la ciutat allunyat del nucli històric.

Aquesta Gran Via Diagonal, com fou nomenada en 1865, ha tingut diferents noms dels quals ens agradaria destacar els de Nacionalitat Catalana i el de Catorze d'Abril (ambdós apareixen en castellà en el nomenclàtor) i travessa la meitat dels districtes de la ciutat comtal: Eixample, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia i Sant Martí. Avui en dia és una vas de comunicació que talla la ciutat en dos:

Des del la frontera amb el terme municipal amb Esplugues del Llobregat fins a la mar Mediterrània, a la zona del Besòs, que dota de llum la ciutat és el carrer amb onze kilòmetres més llarg de Barcelona. I en aquest llarg recorregut hom pot trobar des de grans joies escultòriques fins percebre com les grans avingudes en les ciutats occidentals acaben essent aparador per les grans marques comercials.

Si volem fer un llistat d'edificis emblemàtics potser el més destacat seria la Casa Terrades de Puig i Cadafalch, la més coneguda com a Casa de les Punxes. També són seves la Casa del Baró de Quadras, actual seu de la Casa Àsia i la Casa actual seu de la Diputaació Serra. Emperò, també cal citar l'Església del Carme, el Palau Pérez Samanillo, seu del Círculo Ecuestre, la Casa Comalat, i per decomptat el Palau Reial de Pedralbes amb els seus jardins i a la zona de Glòries un dels símbols de la nova Barcelona, la Torre Agbar de Jean Nouvel.

A la Diagonal, el bateig pel propi Cerdà fou respectat per Víctor Balaguer qui batejà oficialment els carrers de l'Eixample, podem observar tres zones clarament diferenciades que coincideixen amb tres fases de construcció diferenciats. L'obra s'inicià amb un petit tram entre Pau Claris i Passeig de Gràcia.

A partir dels anys 20, amb la construcció d'un palau pel rei i posteriorment, als anys 50, amb l'embranzida de la Zona Universitària, la zona SO de l'avinguda quedava confeccionada. La secció NE, des de la plaça de les Glòries necessità esperar a l'embranzida olímpica i les ulteriors revifalles, o intents, per arribar a la seva sortida marítima. Entre les places Macià i Glòries resta la zona més emblemàtica de la mateixa.

Cal destacar entre els fets importants de la seva història l'obertura definitiva de la zona de Palau Reial fins la carretera a Esplugues gràcies a l'empenta de Joaquim Molins Figueras, president de la Penya Rhin que ja havia organitzat curses de cotxes a Monjuïc; aconseguint-se així que la Diagonal deixés d'ésser un cul-de-sac.

I fins i tot esdevingué la zona moderna de passeig, cap als anys cinquanta, fent franca competència al Passeig de Gràcia; però, això canvià radicalment i acabà convertint-se en un carrer on és francament difícil passejar.

Ara és difícil saber quin serà el futur d'aquest emblema de la ciutat de Barcelona, el que no es pot negar és que ara per ara és un dels seus símbols, amb tots el que això implica.

Sigui com sigui no podem no tenir presents les paraules del gran Pere Calders:

La Diagonal es nuestra expresión peculiar de un fenómeno que he observado en otras grandes ciudades de Europa y América. Se trata de una avenida ancha, con dignidad y cierta belleza, en la que todo parece pensado para que se pueda pasear cómodamente a pie o a caballo. Lo que ocurre es que los barceloneses han decidido (supongo que tácitamente, sin asambleas previas) que prefieren estirar las piernas por otros lugares de más afluencia humana, más pintorescos. A ello contribuye el hecho de que la Diagonal es la vía rápida para salir de la ciudad, el enlace entre las autopistas de levante y de poniente.

P.S.: crèdit de la fotografia: recercaenaccio.cat

P.S.II: no podem obviar ni oblidar que durant molt de temps aquesta avinguda serví per anomenar els rivals futbolístics com "els de l'altre costat de la Diagonal".

P.S.III: un conjunt d'articles molt interessants al voltant d'aquesta emblemàtica avinguda els podeu trobar al número 56 (juliol-setembre de 2001) de Barceolna Metròpolis Mediterrània): aquí

Santa Eulàlia

El 12 de febrer és Santa Eulàlia, i diu la tradició que fou en aquella data, cap a l'any 303-304, que a Barcino -la futura Barcelona- rebé el martiri.

En aquells temps de la Hispania romana els emperadors eren Dioclecià (284-305) i Maximià (286-305) i el pontificat era exercit per Marcel·lí I (296-304). Els imperators havien escoltat de la ràpida expansió del cristianisme per tot el territori romà. Per això enviaren a Dacià, "el més ferotge i cruel dels seus jutges" per acabar amb aquella "superstició".

Eulàlia era una noia filla d'una noble família barcelonina que professaven la fe en el Crist. Vivien, sembla en una finca pròpia fora de la ciutat segons algunes fonts (llegendes molt posteriors la situarien a Sarrià). Cal tenir present que la seva passió seria redactada en el segle VII.

Quan Dacià arribà a Barcelona féu grans ofrenes als seus déus i manà cercar tots els cristians perquè oferissin encens als déus de Roma. Aquella impietat del jutge s'escampà per la ciutat; fet que al arribar a les oïdes de Eulàlia li féu exclamar:

Gràcies, Senyor Jesuscrist, i glòria al teu sant nom, perquè estic veient allò que desitjava; crec en Tu, compleixi's mitjançant aquesta tribulació el meu desig amb la teva ajuda.

El matí següent, amb el primer cant del gall féu envers la ciutat. Allà es trobà a Dacià i l'increpà com a jutge d'iniquitat que no creia en el veritable Déu. Aquí s'inicià una diatriba dialèctica. Que acabà amb l'inici del martiri; on durant tot ell, mentre Dacià l'increpava demanant-li on era el seu Déu ella féu honor al seu nom, Eulàlia en grec significa "la que parla bé".

Fou assotada a l'esquena. Després se la col·locà al poltre de tortura i suspesa amb l'intenció d'ésser desgarradaesquinçada pels garfis. Fou suspesa en flames amb atxons als costats. Les flames, però, després de les paraules que Santa Eulàlia en tot moment adreçava al seu Déu, es tornaren vers els seus enemics i torturadors. Eulàlia exhala el seu esperit sortint de la seva boca un colom blanc que volà vers el cel. Llavors fou quan Dacià digué que la crucifiquessin fins que les aus de rapinya hagueren acabat amb els seus ossos. Moment en que del cel caigué una nevada per mantenir la puresa i virginitat del seu cos.

La notícia es propagà per tot el territori i arribà fins els seus pares, que desconeixien el que havia succeït. Tres dies després uns homes piadosos recolliren el seu cos i l'embolcallaren i perfumaren. Sant Fèlix, que també havia patit martiri li digué que ella havia set més ferma i per això rebia abans la palma. Ella somrigué.

Emperò, també hi ha altres tradicions que citen que a més dels esmentats més amunt, en patí d'altres martiris. Concretament tretze, cadascun pels seus anys de vida. Des d'ésser introduïda en una bóta plena de vidres trencats i feta rodolar, tancada amb puces, introduïda en calç viva, ruixada amb plom fos,...

L'any 878 el bisbe Frodoí trobà les seves despulles a l'església de Santa Maria de les Arenes, emplaçada on avui en dia s'alça la meravellosa Santa Maria de la Mar. En el segle XIII fou traslladada a la Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, on reposa a la cripta que hi ha sota l'altra major.

Fou canonitzada en el 633 i nomenada patrona de Barcelona. Fins el 1637, quan la Mare de Déu de la Mercè, després d'intercedir en una plaga de llagostes, fou l'única patrona; des de llavors, ho són ambdues.

La seva petja a la nostra ciutat és, òbviament, molt considerable. Tot i que aquestes petges mereixen entrades pròpies (i les tindran) en aquest blog, podem fer unes petites pinzellades.

Si visiteu la Catedral veureu, per exemple, que els seient en els respatllers presenten una creu en forma d'aspa. Això és degut a que es creu que fou així el seu martiri. Aquesta imatge també s'observa en el penó de Santa Eulàlia.

A nivell heràldic és el sautor vinculat també a altres sants així martiritzats com Sant Andreu i Sant Vicenç.

La bandera de Santa Eulàlia durant un temps reemplaçà la bandera tradicional quarterada barcelonina; i fou símbol del terç barceloní per la seva defensa. Així era present en la resistència de la ciutat durant el 1714.

Si tornem als carrers actuals de la ciutat podrem veure la seva petja a la Baixada que duu el seu nom i on es creu que fou feta rodolar dins la bóta amb vidres. En el número 9 del carrer trobem una imatge de la Santa.

A la plaça del Pedró trobem una estàtua seva. La que hi ha actualment és obra de Frederic Marés (1952), l'original de 1623 fou destruïda durant la Guerra Civil. Aquí es creu que fou crucificada.

A la plaça de l'Àngel -antiga plaça del blat-, en el número 2, dalt de la numismàtica, observem una escultura d'un àngel, que dóna nom a la plaça, i que ens recorda el miracle succeït quan es tractava de traslladar el cos de la Santa fins la Catedral. L'actual Baixada de la Llibreteria s'anomenà Portal de Santa Eulàlia.

Un dia com avui i només avui podeu veure il·luminat el carrer de la Volta de Santa Eulàlia, sempre fosc perquè el sol, avergonyit pel martiri aquí sofert per ella, fou tancada en un calabós ple de puces perquè li piquessin les ferides (per això es deia que en el seu dia picaven amb més virulència), no vol entrar.

Joan Amades deia que davant del Palau Barberà, en el número 9 de Portal de l'Àngel, hi havia una pedra que Eulàlia utilitzava per descavalcar del ruc en que venia a ciutat.

I qui no ha sentit mai parlar de les llàgrimes de la Laia? Diu la llegenda que fou tanta la tristesa de veure com perdia l'exclusivitat del patronatge de la ciutat que per aquest motiu sempre plora durant les festes de la Mercè; essent el motiu de la sempre present pluja a la Festa Major d'estiu de la ciutat.

Mai us heu preguntat per què hi ha tretze oques al claustre de la nostra Catedral? Mes enllà de la seva utilitat com a ajudes dels vigilants d'antuvi, es diu que Santa Eulàlia tenia cures de les oques a casa seva; i són tretze perquè era la seva edat quan morí martiritzada.

Des de la recuperació de les llibertats la festa de Santa Eulàlia, festa major d'hivern de la ciutat, esdevingué la festa dels petits. Per això cada any, la Laia ens convida a la festa.

A continuació trobareu un link vers un interessant documental respecte al seva persona i figura:

la que parla bé

P.S.: els bolandistes, els mateixos que volgueren negar l'historicitat de Sant Jordi, posen en dubte la seva existència, o creuen possible que fos un desdoblament hagiogràfic de la homònima santa emeritense. Ara bé, García Villada, per exemple, arriba a la conclusió que no hi ha motius suficients per negar la seva existència.

La seva llegenda és encara una lluita constant.

P.S.II: imatges extretes de la wikipedia. (en el documental veureu i sentireu a un bon amic)

Barceloneta, pas a pas

La Magda ens ha fet arribar una informació molt interessant.

Es tracta de la proposta que s'ha dut a terme des del marc del programa de participació social del Pla de Barris de la Barceloneta. Han proposat 6 circuits per fer a peu que recorren la Barceloneta per tal de fomentar l'activitat física entre els veïns de la zona.

Les caminades van d'un a sis quilòmetres, es fan en grup i estan guiades per una monitora. Són els dimarts a la tarda i els dimecres al matí. S'inicien i s'acaben a l'Oficina Tècnica i és allà mateix que les persones que assisteixen a la caminada reben una bossa amb una ampolla d'aigua, una gorra i un podòmetre. Cal apuntar-se prèviament a l'Oficina Tècnica de Pla de Barris.

A continuació deixem enllaços per si voleu tenir més informació. Si no us ve de gust llegir, entreu a l'últim enllaç que és un vídeo de Barcelona Televisió.

http://www.aspb.es/quefem/docs/ndp_barceloneta_09.pdf pdf explicatiu

http://w3.bcn.es/fitxers/ciutatvella/fulletpasapas.292.pdf fulletó explicatiu

http://w3.bcn.es/fitxers/ciutatvella/totsrecurreguts.892.pdf pdf per si voleu saber amb més detall quines són les sis rutes establertes

http://www.btvnoticies.cat/2010/01/14/la-barceloneta-fomenta-lesport-popular-a-traves-de-caminades-pel-barri/ vídeo explicatiu de Barcelona Televisió

Carta a Barcelona

Carta oberta a Barcelona

Fins i tot tens diferents llegendes respecte l'origen del teu nom, la mar i la muntanya es donen la mà a les vores de les vides dels herois.

Petit enclavament als darrers estreps d'una humil serralada, covada entre dos rius i bressolada per les cançons d'una mar solcada per paraules de somnis. Des de la foscor de la nit dels temps has sigut un emplaçament per a refugi de col·lectius humans.

La teva història és, com tots els enclavaments que han esdevingut ciutat, una línia molt corba per on alegries i desitjos, somnis trencats i alguns d'assolits, victòries i derrotes, paraules i imatges, s'entreteixeixen per conformar una personalitat pròpia.

Si em demanessin un adjectiu per definir-te necessitaria un sintagma nominal: europea ciutat mediterrània. Beus de l'aigua que banya les teves costes i on naveguen les aromes flairades a les altres vores d'aquest cor líquid. T'il·lumines amb la llum d'un sol que acarona terra per vinyes i oliveres, màquies i alzinars, així com per dibuixar paisatges festius sota la llum d'una lluna enamorada de les corbes de la teva fesomia. L'aire et vesteix amb l'escalfor del foc i les carícies d'amant.

Mirant les teves cicatrius vitals hom troba des de paradisos esportius hereus d'uns JJ.OO. que demostraren al món com la cultura d'un poble no és folklore sinó art i tradició popular, fins carrers de vil·les. També es troben passejant per les teves venes i artèries les mostres arquitectòniques de la burgesia econòmica que somnià amb ésser embranzida pel teu país i els pobles del voltant. La teva ciutadania han sigut herois caiguts encara venerats i defensors de les llibertats.

Barcelona és una ciutat plena d'història i que aspira a poder gaudir del seu futur viscuda per les persones que volen habitar-la.

text: Natxo Barrau i Salguero
fotografia: Raquel Riba Raja

Carrer del Pintor Tapiró

Avui la Magda Revetllat inicia els comentaris respecte els carrers de la nostra ciutat de Barcelona.

Al barri de Les Corts, al límit de Barcelona i molt a prop del camp del Barça, el petit carrer dedicat al pintor Josep Tapiró es recorre tot just en cinc minuts. En ell conviuen casetes unifamiliars amb alguns blocs de pisos, un petit jardí privat, un altre de públic, una zona de jocs infantils al costat de bancs de fusta, palmeres farcides de nius de xafarderes cotorres i restaurants que exhalen la seva alenada de menjar casolà cada vegada que algú obre la porta.



Aixecant la mirada, la muntanya i el cel i els núvols que planen devers la ciutat en aquesta tarda d'hivern.

En el barrio de Les Corts, en el límite de Barcelona y muy cerca del campo del Barça, la pequeña calle dedicada al pintor Josep Tapiró se recorre en apenas cinco minutos. En ella conviven casitas unifamiliares con altos bloques de pisos, un pequeño jardín privado, otro público, una zona de juegos para niños al lado de bancos de madera, palmeras repletas de nidos de chismosas cotorras y restaurantes que sueltan su aliento de comida casera cada vez que alguien abre la puerta.

Alzando la mirada, la montaña y el cielo y las nubes que se ciernen sobre la ciudad en esta tarde de invierno.

***

Les fotografies que il·lustren el text estan realitzades per la pròpia Magda Revetllat.

Per si voleu més informació dels carrers sempre podeu visitar el Nomenclàtor de Barcelona. Al respecte del carrer d'avui diu:

Nom: Pintor Tapiró, Carrer del
Descripció: Josep Tapiró i Baró (Reus, Baix Camp 1836 - Tànger 1913). Pintor, íntim amic de Marià Fortuny. Fou guardonat en nombroses exposicions.
Noms anteriors: Tapiró

Des d'aquesta humil bitàcola, a l'espera d'una retrospectiva seva, o una exposició dels genis catalans contemporanis, destaquem la seva obra Dona de Tànger que avui en dia es troba al Dahesh Museum of Art.



P.S.: Us recomanem les dues pàgines de la Magda: Conte'm un conte i Una imagen y unas palabras.

P.S.II: La imatge del quadre està copiada de la pròpia pàgina del museu (aquí).