l'avinguda Diagonal

Escriu Alexandre Cirici en una molt interessant obra, il·lustrada per Aurora Altisent, intitulada La Barcelona tendra que La ciutat és un canvi constant. La vida feta de naixements i de morts que s'encavalquen. Quelcom que cau i que s'aixeca. La construcció, que fa niu a les runes.

Durant la setmana passada el realitzà el referèndum respecte la possible remodelació de l'avinguda Diagonal. Des d'aquesta bitàcola no farem cap valoració respecte el resultat i les opcions (aquí trobareu la informació institucional de la consulta).

L'avinguda Diagonal fou concebuda per Ildefons Cerdà com el carrer ample més important de l'Eixample barceloní; però si veiem el que és avui en dia podem comprovar que aquesta és una de les grans artèries del trànsit rodat de la nostra ciutat, i per extensió de les seves rodalies. Aquesta gran avinguda que discorre de sud-oest cap a nord-est s'encreua amb les altres tres grans avingudes projectades per Cerdà, la Meridiana i la Gran Via de les Corts Catalanes, a la plaça de les Glòries Catalanes, pensat com a centre de la ciutat allunyat del nucli històric.

Aquesta Gran Via Diagonal, com fou nomenada en 1865, ha tingut diferents noms dels quals ens agradaria destacar els de Nacionalitat Catalana i el de Catorze d'Abril (ambdós apareixen en castellà en el nomenclàtor) i travessa la meitat dels districtes de la ciutat comtal: Eixample, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia i Sant Martí. Avui en dia és una vas de comunicació que talla la ciutat en dos:

Des del la frontera amb el terme municipal amb Esplugues del Llobregat fins a la mar Mediterrània, a la zona del Besòs, que dota de llum la ciutat és el carrer amb onze kilòmetres més llarg de Barcelona. I en aquest llarg recorregut hom pot trobar des de grans joies escultòriques fins percebre com les grans avingudes en les ciutats occidentals acaben essent aparador per les grans marques comercials.

Si volem fer un llistat d'edificis emblemàtics potser el més destacat seria la Casa Terrades de Puig i Cadafalch, la més coneguda com a Casa de les Punxes. També són seves la Casa del Baró de Quadras, actual seu de la Casa Àsia i la Casa actual seu de la Diputaació Serra. Emperò, també cal citar l'Església del Carme, el Palau Pérez Samanillo, seu del Círculo Ecuestre, la Casa Comalat, i per decomptat el Palau Reial de Pedralbes amb els seus jardins i a la zona de Glòries un dels símbols de la nova Barcelona, la Torre Agbar de Jean Nouvel.

A la Diagonal, el bateig pel propi Cerdà fou respectat per Víctor Balaguer qui batejà oficialment els carrers de l'Eixample, podem observar tres zones clarament diferenciades que coincideixen amb tres fases de construcció diferenciats. L'obra s'inicià amb un petit tram entre Pau Claris i Passeig de Gràcia.

A partir dels anys 20, amb la construcció d'un palau pel rei i posteriorment, als anys 50, amb l'embranzida de la Zona Universitària, la zona SO de l'avinguda quedava confeccionada. La secció NE, des de la plaça de les Glòries necessità esperar a l'embranzida olímpica i les ulteriors revifalles, o intents, per arribar a la seva sortida marítima. Entre les places Macià i Glòries resta la zona més emblemàtica de la mateixa.

Cal destacar entre els fets importants de la seva història l'obertura definitiva de la zona de Palau Reial fins la carretera a Esplugues gràcies a l'empenta de Joaquim Molins Figueras, president de la Penya Rhin que ja havia organitzat curses de cotxes a Monjuïc; aconseguint-se així que la Diagonal deixés d'ésser un cul-de-sac.

I fins i tot esdevingué la zona moderna de passeig, cap als anys cinquanta, fent franca competència al Passeig de Gràcia; però, això canvià radicalment i acabà convertint-se en un carrer on és francament difícil passejar.

Ara és difícil saber quin serà el futur d'aquest emblema de la ciutat de Barcelona, el que no es pot negar és que ara per ara és un dels seus símbols, amb tots el que això implica.

Sigui com sigui no podem no tenir presents les paraules del gran Pere Calders:

La Diagonal es nuestra expresión peculiar de un fenómeno que he observado en otras grandes ciudades de Europa y América. Se trata de una avenida ancha, con dignidad y cierta belleza, en la que todo parece pensado para que se pueda pasear cómodamente a pie o a caballo. Lo que ocurre es que los barceloneses han decidido (supongo que tácitamente, sin asambleas previas) que prefieren estirar las piernas por otros lugares de más afluencia humana, más pintorescos. A ello contribuye el hecho de que la Diagonal es la vía rápida para salir de la ciudad, el enlace entre las autopistas de levante y de poniente.

P.S.: crèdit de la fotografia: recercaenaccio.cat

P.S.II: no podem obviar ni oblidar que durant molt de temps aquesta avinguda serví per anomenar els rivals futbolístics com "els de l'altre costat de la Diagonal".

P.S.III: un conjunt d'articles molt interessants al voltant d'aquesta emblemàtica avinguda els podeu trobar al número 56 (juliol-setembre de 2001) de Barceolna Metròpolis Mediterrània): aquí